El tsunami
Esperança Sopena

La gran onada
es va aixecar amb supèrbia,
amb la força
que la terra li donava
i caminava enfurismada,
sense adonar-se'
que a la vorera esperaven
nombroses ànimes,
ignorant que serien devorades
per mai més gaudir
de les seves cases
i de les seves platges daurades,

L’idíl·lic paisatge
en fang i llot es convertia,
i els arbres morts
donaven ombra
a l'extensa catifa de cossos
que minuts abans tenien vida.

Era un paisatge exòtic
on es coneixia el sol,
reflectint-se en el mirall del mar;
on els ocells de vius plomatges
vivien en llibertat;
on les flors creixien conglomerades,
formant dibuixos
que mai ningú no els havia ensenyat;
on les platges romanien tranquil·les
amb les ombrel·les de palla
que esperaven en soledat.

Però res no va quedar.
A penes restes de vida
que poguessin representar
el colorit d'aquelles illes.
I es va apagar
tota la lluminositat
per donar pas a la tristesa,
la malaltia i el dolor,
quan el tsunami,
sense cap contemplació,
va endur-se les vides
trencant les famílies,
que en aquest paradís
vivien amb felicitat,
i d'altres,
que venint de terres llunyanes
cercaven l’assossec i tranquil·litat
d'aquests paisatges,
que els nadius
sempre conservaren
amb tot el carinyo
i la seva laboriositat,
bastant un segon
perquè, malauradament,
tot restés aniquilat.