Poema "Record per la fam"
Esperança Sopena

Mai no s'ha comentat
sobre el que pot passar
per la ment d'un infant.
Un infant que acaba de néixer,
que desconeix les condicions
de la terra que l'acollirà
així com el color de la pell
que l'embolcalla i
que la vida el condicionarà
vers un present i un futur incert
perquè no hi haurà un passat
per poder recordar.

Arribarà amb unes il·lusions
i amb uns drets
per poder omplir les etapes
que successivament vindran.
Només que això sembla un conte
amb un trist final,
perquè no veurà les flors
ni les abelles libant la seva sàvia
per alimentar la seva fam
amb més sort que l'infant.  

Perquè a l'inrevés d'elles
les mosques acudiran a la seva pell,
d'un cos desnodrit i assedegat
que no sap si despertarà demà.
No se sent culpable d'aquest càstig,
doncs no ha fet cap pecat
i els clamors no són suficients
perquè de sobte
-creixin els conreus
que li han de dar de menjar
-ni aparegui un doll d'aigua
allà en la sorra
que un trist desert ha format.

I quan la mirada
s’enterboleixi
perquè s'apropa el trist final,
sol una mare
impotent i trista
l'acollirà amb fermesa
per intentar un alè de vida
que el destí li ha negat.