Poema a l'esdeveniment de Blanes al desembre de 2008
Esperança Sopena

El mar s'havia enfurismat.
El seu color no era un blau radiant,
ni la seva calma, la d'un llac encantat.
El llevant bufava fort
i les ones amb el cim encrespat
l'havien transformat
en grisós emblanquinat,
colpejant la sorra amb força,
s'enduia la platja
que a l'estiu, sota un sol daurat,
a molts estiuejants havia albergat.

El succés tan sols començava,
perquè no content amb la platja,
el mar cada cop més embravit
va alçar les seves onades
contra el port pescador de Blanes,
i les barques ensurtades
no sabien on anaven,
acabant estavellades
i espargides les seves restes
en la catifa de sorra
que aquest gegant de l'aigua
va deixar com a mostra,
ocultant un passeig trencat,
un mur enderrocat
i uns pescadors afligits,
que en una negra nit
de lluita i angoixa,
dèbilment invocaven
a la Verge del Vilar:
"des de la teva ermita
i sota el teu esguard,
envia’ns la teva força
per poder dominar la fúria
que avui posseeix el mar,
perquè s'enduu les nostres barques
i, amb elles, el nostre pa”.