Poema sobre l’Alzheimer
Esperança Sopena

No recordo
el nom del carrer on visc,
ni tan sols el que vaig fer ahir,
poc a poc ha anat minvant
la memòria que tan he fet servir

M'ha envaït certa tristesa
en percebre què m'estava passant.
La vida comença a canviar,
és un tren sense fre,
i d'ésser una persona independent,
necessites l'ajut d'un "àngel"
que amb tendresa
t'ensenyi i et guiï novament.

No sabré com cordar-me les sabates
ni tampoc coneixeré debades
la faç dels fills quan
amb inquietud preguntin:
com et trobes pare?

Ara, com en el temps de la infantesa
em vindran a recollir
per anar a la nova casa
que per a mi han hagut d'escollir.

Tot el que sabia i que un dia
l'Alzheimer de sobte
em va arravatar
va transformar la meva vida
amb qualitat de persona
a passar a un final com un vegetal.